CARTA OCTUBRE 2010

(http://cartesdesdeleixample.blogspot.com)

14 d’octubre de 2010

Benvolguda veïna, benvolgut veí,

Si has pogut anar seguint les meves cartes obertes, hauràs pogut constatar que no s’hi ha optat mai per fer-hi sang, tot i que de vegades –massa vegades- hi havia elements de la vida política al Districte que hi convidaven.

Aquestes cartes obertes han mantingut en tot moment un to marcadament institucional, perquè he buscat sempre els punts en comú, parlant dels valors i del tarannà que ens han de permetre avançar, créixer, viure junts. He confegit uns textos que fregarien l’asèpsia, una calculada asèpsia, perquè ningú no pugui veure’ls com armes de combat polític, de confrontació, de desgast de l’adversari.

Penso seguir en aquesta línia, crec que els ciutadans i ciutadanes de l’Eixample ho agraeixen i ho reclamen. Això sí, avanço que avui faig un parèntesi, em veig obligat a pujar una mica el to de l’escrit.

.-.-.-.-.-.

Com a regidor-president, voldria expressar-vos breument unes idees pel que fa a dues qüestions d’actualitat i de gran transcendència social, i que de ben segur que sintonitzen amb el sentiment majoritari de les persones que vivim en aquest Districte.

Recentment, un membre destacat del Govern municipal ha publicat la seva adhesió personal i la del seu grup (ICV) a la protesta contra la visita a Barcelona del Papa Benet XVI, a qui qualifica com a “rostre de la intolerància” i com a “expressió de la cara més rància i més fosca” de l’Església catòlica: volen anar, una vegada més, de bracet d’una pretesa contestació ‘social’!

No cal ni dir que aquesta visita de Benet XVI, referent religiós per a moltes persones i famílies de l’Eixample (cal tenir-ho ben present), tindrà una etapa ben important –la fonamental- al nostre Districte, concretament al barri de la Sagrada Família, amb la dedicació del Temple de la Sagrada Família, en un acte públic que es preveu multitudinari. I, com a representant dels ciutadans, tinc el deure de defugir pancartes reivindicatives i barricades i, pel contrari, agrair la comprensió dels veïns i veïnes de la zona pels inconvenients (en terme de mobilitat, etc.) que provocarà l’organització i la celebració de l’acte, i també expressar –de molt bon grat- les normals paraules d’acollida a un visitant (en aquest cas, ben il·lustre) que el nostre tarannà hospitalari imposa. Ressalto, d’altra banda, la importància que la que serà basílica de la Sagrada Família té per a moltes persones, no solament des d’un punt de vista religiós, sinó també cultural i identitari: no en debades és un dels símbols més reconeguts, visitats i nostrats d’aquell Eixample que ha sabut trencar les muralles de la ciutat. Entenc que el dia 7 de novembre serà un dia de festa, en el qual l’Eixample serà notícia al Món. I , per això, estic convençut que la immensa majoria dels veïns i veïnes de l’Eixample sabrem estar a l’altura de l’esdeveniment (des de l’adhesió o des de la discrepància –aquesta és la grandesa de la llibertat religiosa i de consciència que garanteix el nostre ordenament jurídic-); també estic convençut que el desenvolupament de l’acte servirà per projectar arreu -encara més- un Eixample que acull, que celebra i que respecta.

En definitiva, per cortesia, i pel que significa per a tantes persones i famílies del nostre Districte, expresso la meva benvinguda al Papa Benet XVI, i també el desig que la seva visita sigui profitosa per a la comunitat que l’acull i es desenvolupi, en tot cas, en un clima de tranquil·litat i de festa.

.-.-.-.-.-.

L’altra reflexió que vull compartir ve suscitada pels greus fets esdevinguts a l’Eixample i a altres punts de la ciutat de Barcelona el proppassat dia 29 de setembre, que es van desenvolupar paral·lelament a la celebració de la vaga general, i que van incloure episodis extrems de violència a la Plaça Catalunya, Plaça Universitat i altres vies cèntriques del nostre Districte, que tothom ha condemnat rotundament.

Els mitjans n’estan parlant a bastament, però entenc que hem de proclamar que els veïns i veïnes de l’Eixample tenim tot el dret del Món a exigir tolerància zero davant el comportament d’aquelles persones i col·lectius que, sovint sota la cobertura del moviment okupa, delinqueixen i se salten les normes més elementals de convivència en una societat democràtica: els violents antisistema no haurien de ser benvinguts al Districte; són persones non grates per als qui som i fem un Eixample de pau, de respecte i d’ordre; el Districte no els hi vol! Caldrà, entre tots, imposar-nos una major eficàcia de les institucions a l’hora de prevenir els incidents violents i, una vegada iniciats, de fer-hi front amb la contundència que reclama la protecció de la integritat física de les persones i dels béns col·lectius. No s’hi val cap connivència ni consideració contra els radicals antidemòcrates, del signe que siguin!

T’agraeixo la teva atenció i et saludo ben cordialment.

Gerard Ardanuy i Mata, regidor-president del Consell de Districte de l’Eixample (gardanuy@bcn.cat)

PD. Aquest vespre, davant la Pedrera, es farà la tercera passarel·la de moda que organitza CorEixample, amb el suport de la Fundació Barcelona Comerç. Demà tocarà el torn a la Plaça Universitat, aquesta vegada per iniciativa de Sant Antoni Comerç (SAC). Entenc que ambdues passarel·les seran un èxit de convocatòria, uns actes ben reeixits a tots els nivells, per la solvència dels organitzadors, per la qualitat del producte i també per la idoneïtat dels llocs. En tot cas, fa goig quan el carrer és ocupat per ciutadans que volen embellir, dinamitzar i/o projectar la seva ciutat, des de la convivència, i no pas des de la violència o la intimidació!

[Les cartes del regidor-president s'envien des de Presidència del Consell de Districte de l'Eixample. Si voleu deixar de rebre-les, tingueu l'amabilitat de contestar-nos amb l'assumpte "Baixa".]

Febrer 2010

(http://cartesdesdeleixample.blogspot.com/)

2 de febrer de 2010

Benvolguda veïna, benvolgut veí,
Acabem de deixar enrere el mes de gener sense que ens haguem pogut alegrar per la notícia de l’alliberament dels tres cooperants barcelonins segrestats al Magrib. Tan de bo el mes més curt de l’any sigui també el del desenllaç feliç al patiment dels tres ostatges!
El gener de 2010 ha estat marcat per la terrible tragèdia d’Haiti, que commou i rebel·la les consciències, però que no pot quedar com un fet puntual que hagi provocat una solidaritat compulsiva i fugissera en tots nosaltres, tan avesats a fer zàping. La crua realitat d’Haiti, i de tants altres indrets del Món, ens interpel·la urgentment a cercar solucions durables, millores efectives, a fer real el mandat ètic de cooperar i compartir, per a un Món millor.
Vam poder cloure el mes amb unes efemèrides que m’agradaria comentar-te: el dimecres 27, es commemorava arreu el Dia Internacional de Record de les Víctimes de l’Holocaust. Aquest fou un genocidi aberrant –com tots els genocidis-, la manifestació ‘sublim’ de com la tecnologia i el pensament es poden posar al servei del crim i d’una ideologia perversa. I contra el crim, calen grans dosis de memòria, per tal de no oblidar, i perquè no torni a passar! En aquest punt, convé proclamar que no s’hi val a confondre interessadament conceptes, ni a instal·lar dubtes en el que ha de ser motiu de commemoració: objectivament, la Shoah va ser un dels crims més abominables del segle XX. Entenc que ni l’Eixample ni el conjunt de Barcelona no han de ser pusil·lànimes en la manifestació del rebuig a qualsevol acció antisemita, ni gasius a l’hora d’expressar el record emocionat a totes les víctimes del règim nazi, sense distinció.
D’altra banda, el dia 30 de gener se celebrava el Dia Internacional de la no-Violència i de la Pau, en commemoració de l’assassinat de mahatma Gandhi. Divendres aquesta celebració va tenir el preàmbul en moltes escoles. Jo vaig poder veure i viure, en primera persona, la culminació de la Caminada per la Pau que, per tercer any, han fet les escoles vicencianes de Barcelona (quatre de les quals estan ubicades al nostre Districte), i que enguany va confluir en la Plaça de Fort Pienc. Hi vaig destacar –i destaco ara i aquí- l’encert d’aquesta iniciativa, perquè conjugava vitalitat, il·lusió i joia amb pau. Moltes felicitats, Escola Vicenciana!
I és que cal reclamar i reclamar-nos radicalitat en la militància per la pau: la pau és el camí, certament, i és un estat d’ànim que s’ha de difondre, entre joves i grans, perquè és i reclama un pur compromís per millorar les condicions de vida al nostre entorn i arreu del món, perquè és i reclama que cap patiment ens deixi indiferents, perquè és i reclama, en definitiva, que no deixem de perseguir cap fita que signifiqui més qualitat de vida i una existència més digna per a les persones, les famílies i els pobles.
I el mes de gener va ser, també, el mes de la Festa Major de Sant Antoni, primera de totes les que se celebren a l’Eixample. I cal destacar-ne el programa d’actes, molt extens i plural, i felicitar-ne els organitzadors, singularment l’Associació de Veïns de Sant Antoni, però també altres entitats que, un any més, han fet que sigui una festa ben lluïda i participada. Deixeu el llistó ben alt, pel que fa al gaudi cívic associat a una festa major!
Festa, pau, joia.... Permeteu-me que clogui aquestes reflexions amb un citació breu d’un pensador, Alfred Rubio, que reclamava viure la festa amb totes les nostres fibres i energies, perquè considerava que "els qui restin només en la pau i no sàpiguen arribar a la festa tornaran –ni que sigui només per avorriment- a fer guerra, no importa contra qui: siguin parents, veïns o nacions".
No seré jo qui negui la importància de fer festa. Però vull fer-hi un contrapunt: fer festa no és frivolitzar, ni menys encara significa desentendre’s dels problemes. I el fet és que als nostres barris hi ha moltes persones que ho estan passant malament, que de ben segur no deuen tenir gaire ganes de fer gresca. Per això, ha calgut i cal, especialment en aquest any complicat, insistir en les polítiques de cohesió, de fraternitat, d’ajut. Hi insistiré, totes les vegades que calgui fer-ho, allà on pugui fer sentir la meva veu.
T’agraeixo la teva atenció i et saludo ben cordialment.
Gerard Ardanuy i Mata, regidor-president del Consell de Districte de l’Eixample (gardanuy@bcn.cat)

PD. Està oberta la convocatòria de subvencions per a la realització d’activitats i serveis de districte i de ciutat per al 2010 (hi ha termini fins al 16 de febrer; pots trobar-ne les bases a: http://w3.bcn.es/V61/Home/V61HomeLinkPl/0,4358,200713899_200726315_1,00.html).

Desembre 2009

24 de desembre de 2009

Benvolguda veïna, benvolgut veí,

Vull desitjar-te, d’entrada, un Bon Nadal i que l’Any Nou pugui ser el de l’inici de la recuperació, de la superació d’una crisi que ha colpejat tantes persones i famílies aquest darrer any. A l’Eixample, amb el tancament de l’Any Cerdà, tindrem l’oportunitat de reflexionar sobre la nostra identitat com a Districte, sobre el present i el futur de l’Eixample, no solament institucional, sinó també real, el de les persones que vivim i/o treballem en aquesta part tan central de la ciutat de Barcelona, la nostra capital. Al 2010 viurem moments de reivindicació, però també de celebració joiosa d’aniversaris, com ara el 125è aniversari del Temple de Sant Francesc de Sales, al Passeig de Sant Joan, que la comunitat parroquial està preparant amb tanta estimació.
Ens trobem, col·lectivament, en un moment baix, en el qual més que mai calen lideratges sòlids. No ens podem permetre perdre l’esperança. Per això, necessitem gent que pensi que junts podem. Gent que cregui que junts podem. Gent que se sumi a la idea que junts podem, més enllà de la divisió -tan irresponsable i estèril- entre dretes i esquerres. Els reptes que tenim són formidables, i la crisi social i econòmica que patim ens fa més evident que mai la necessitat de pensar i actuar en una línia determinada: la d’apostar per la justícia social, de defensar la llibertat, d’enfortir el diàleg i de consolidar la democràcia. I per a això, cal fer pinya, una bona pinya, perquè només així superarem –amb nota- la crisi, que ens ha fet, fa i farà estralls, certament, però que alhora ens ofereix l’oportunitat única de revisar allò que no acabava de funcionar i que per inèrcia consentíem.
Per això calen els millors, resulta imprescindible recuperar-los per a la construcció de la societat, que cap d’ells no es quedi a casa seva, a la reserva, esperant que amaini la tempesta. Aquest hauria de ser un objectiu per al 2010. Es demana, en definitiva, fer un pas endavant. Per als qui creiem en el tàndem persona-comunitat, la resposta és molt clara: convé més participació individual i col·lectiva, en el marc del teixit associatiu i fundacional, tan potent i plural a casa nostra. Mai no podem reconèixer –ni agrair- prou l’aportació tan fonamental que aquest teixit ha fet i fa per al desenvolupament comunitari, en àmbits tan diversos de la nostra vida quotidiana. Permet-me que, ara i aquí, em refereixi a unes entitats ben presents a l’Eixample i que, pel seu àmbit d’actuació, sovint no s’acaben d’integrar –ni de vegades propiciem que s’integrin- en la vida del districte: em refereixo a les entitats que, del nostre districte estant, operen i es projecten nacionalment, estatalment, internacionalment. Faríem bé, tots plegats, de propiciar-ne un arrelament efectiu i fecund: també elles són i fan Eixample, i tenen molt per dir-hi i per fer-hi, molt per donar-hi i per rebre’n!
No m’hi allargaré: torno als inicis d’aquesta carta per desitjar-te de tot cor un bon Nadal i que aprofitis aquests dies per compartir en família, per descansar, per fer balanç de l’any, per recopilar forces i ànims davant un Any Nou que espero que sigui millor.
T’agraeixo la teva atenció i et saludo ben cordialment.
Gerard Ardanuy i Mata,

regidor-president del Consell de Districte de l’Eixample (gardanuy@bcn.cat)

novembre 2009

27 de novembre de 2009
Benvolguda veïna, benvolgut veí,
[En endavant, podràs llegir aquesta carta i les cartes anteriors, i també
comentar-les, al blog: http://cartesdesdeleixample.blogspot.com/ ]

El proppassat divendres, dia 20 de novembre, se celebrava el Dia Universal de l’Infant: permet-me que aprofiti l’avinentesa per fer unes breus pinzellades precisament sobre la infantesa i la seva protecció.
Vint anys després de l’aprovació de la Convenció de Nacions Unides sobre els Drets dels Infants, podríem veure el got mig ple -o mig buit- a l’hora de considerar el respecte dels drets dels infants i adolescents al Món, però també a la nostra ciutat. En tot cas, de ben segur que coincidirem que queda molta feina per fer-hi, i que resulta imprescindible fer-la. Tinc la profunda convicció que la protecció de la infantesa, com també l’acompanyament de les persones en el seu procés d’envelliment o el suport a les persones dependents i el seu entorn familiar, són fites amb les quals podem determinar i valorar el gruix moral d’una societat. En aquest sentit, i permet-me certes llicències paulines, podem afirmar, categòricament, que, si avancéssim molt en l’àmbit de la tecnologia i de les arts als nostres barris, si fóssim capdavanters en tants i tants aspectes de la vida social, cultural i/o econòmica, però desemparéssim els nostres petits, les nostres persones grans i dependents, no seríem res.
I això em porta a referir-me als reptes i potencials de l’educació, també al nostre districte. I prou sé que l’educació ha de ser al llarg d’una vida, i no solament en l’edat de l’escolaritat obligatòria. I prou sé que la formació d’adults –massa sovint marginada- és un factor alliberador de primer ordre, des del punt de vista individual i col·lectiu. Però l’educació resulta bàsica, en bona mesura, perquè acompanya fonamentalment els infants, els adolescents i els joves en la seva maduració personal i prepara (o llastra, si és inadequada) el seu –nostre- futur. Per tot això, i singularment en moments de crisi com l’actual, l’educació esdevé una potent palanca de canvi que convé dinamitzar i reforçar.
S’ha avançat molt en la tecnificació dels centres, en l’adequació material de les infraestructures. Però més enllà dels maons i dels ordinadors, el repte és fonamentalment humà i interpel·la tothom: s’ha de donar encara més suport al paper dels docents, i s’ha de reforçar la funció educadora dels pares i de les mares.
Tot i que es difonen estadístiques negatives sobre l’estat de l’educació a casa nostra, l’horitzó que s’albira no ha d’estar tenyit pel pessimisme ni podem caure en la resignació: en tot cas, podem ser un districte d’alt valor educatiu en una ciutat que es defineix i es pretén educadora. Cal, però, que tothom faci pinya: aquest castell val molt la pena, seria dramàtic que acabéssim fent llenya!
En efecte, l’Eixample està en condicions de ser un districte innovador, en matèria educativa, amb l’oferta d’una educació de qualitat. L’autocomplaença i la desídia són especialment contraindicats en l'àmbit educatiu, estratègic per a la societat i la seva competitivitat, i també, i sobretot, bàsic per a la dignitat de les persones i per al ple desenvolupament de la seva personalitat. Per això, demano el compromís i la implicació de tothom (dels centenars de professionals, dels milers d’alumnes, de les seves famílies, dels seus barris) perquè el model sigui encara més potent, vagi més enllà. I cal implicar-s’hi des del convenciment que tots som comunitat educativa, que tots podem sentir la responsabilitat i la satisfacció de col·laborar en el creixement humà i en la formació de ciutadanes i ciutadans que tinguin per objectiu millorar la nostra societat i participar-hi.
N’hi ha molts exemples, d’aquesta implicació cívica, però en posaré dos, de joiosa actualitat, en la mesura que rebran, a títol particular i d’entitat, respectivament, la Medalla d’Honor de la Ciutat, a proposta del nostre. Districte: el bon amic Robert Cosialls, que ha estat i és un gran defensor
de l’esport de base, ha transmès els valors del treball en equip, de l’esforç i de l’esportivitat i, alhora, ha insistit en la important funció educativa que tenen les escoles esportives; la iniciativa del CEIP Joan Miró i d’altres escoles i entitats del Districte d’impulsar un projecte compartit
–el Camí Amic- fa deu anys.
Ets necessari/ària per fer de l’Eixample una comunitat que combati enèrgicament la mediocritat, la crisi de valors i el pessimisme ambiental, i que recuperi, pel contrari, lideratge educatiu, embranzida i excel·lència; per fer de l’Eixample una comunitat que percebi l’educació com una
oportunitat de construir fecundament, i que, per tant, elimini trinxeres ideològiques, tan contraproduents: crec fermament que les aules no són un camp de batalla, sinó una pista d’enlairament de la nostra societat.
Sovint insisteixo en la necessitat peremptòria de construir comunitat, sobretot en temps de crisi. Ara i aquí, vull destacar que l’escola és una de les protagonistes principals d’aquesta construcció, i que tots els àmbits del districte haurien de ser com una gran escola de coneixements, de civisme
i de vida. En la mesura que ho fas en la teva quotidianitat, sempre en positiu, t’ho agraeixo i t’encoratjo a perseverar-hi.
T’agraeixo la teva atenció i et saludo ben cordialment.
Gerard Ardanuy i Mata (gardanuy@bcn.cat),
regidor-president del Consell de
Districte de l’Eixample

PD. Dimarts 1 de desembre hi haurà plenari del Consell de Districte de l’
Eixample, l’últim de l’any. Al web del Districte, se n’hi pot consultar la
convocatòria.
(http://w3.bcn.es/XMLServeis/XMLHomeLinkPl/0,4022,290651641_290669551_1,00.html).

Juliol de 2009

Benvolguda veïna, benvolgut veí,

Tal com em vaig comprometre a fer al darrer Plenari del Consell de Districte de l’Eixample, celebrat al 7 de juliol, hem tancat el calendari de sessions públiques i de participació previstes per al període setembre-desembre de 2009 al nostre districte, i en farem difusió perquè tothom pugui agendar-les, si aquest és el seu desig.

Aprofito aquest format per avançar-te el calendari d’actes, que enumero per ordre cronològic:

21 de setembre: Consell de Barri de l'Antiga Esquerra de l’Eixample
6 d'octubre: Plenari del Consell de Districte
20 d'octubre: Consell de Barri de la Nova Esquerra de l’Eixample
3 de novembre: Audiència Pública
12 de novembre: Consell de Barri de Sant Antoni
1 de desembre: Plenari del Consell de Districte
15 de desembre: Consell de Barri de Fort Pienc

No es tracta, però, de la comunicació freda d’unes dates: permet-me que vagi una mica més enllà i t’encoratgi, amb tota la cordialitat de la qual sóc capaç, a implicar-te en la vida del districte, o a fer-ho encara amb més força, si ja hi participes.

I és que, passada la relaxació que imposa l’estiu –polític i meteorològic-, la tardor es presenta interessant, complicada, exigent: caldrà estar ben alerta davant uns indicadors socioeconòmics que poden empitjorar –amb les seves conseqüències personals i familiars-, i aprofitar qualsevol escletxa per activar, reforçar o propiciar la recuperació econòmica, mentre maldem per mantenir el pols cívic i el dinamisme cultural als nostres barris.

En tot cas, els reptes que de ben segur que se’ns plantejaran com a comunitat no ens poden deixar indiferents. Per això t’encoratjo a participar, des de la discrepància o des del suport: el que resulta absolutament demolidor és el passotisme o la desafecció.

Coincidiràs amb mi que la qualitat de la democràcia rau en establir un diàleg ric, constructiu i respectuós entre tots, i també en interessar-se en els afers públics i influir-hi, cadascú des del seu lloc i amb la seva responsabilitat (els representants polítics, els funcionaris, els administrats i administrades), perquè, abans que res, i fonamentalment, tots som una mateixa cosa: ciutadans i ciutadanes que volem el millor per als nostres. En aquest punt, i fins i tot si ens instal·léssim en uns plantejaments merament egoistes, podem concloure que més que mai ens convé compartir un projecte comú i fer pinya, la qual cosa no significa que siguin necessàries ni desitjables la uniformitat ni l’adhesió increbantable.

Amb el desig que tingui un bon mes d ‘agost, t’agraeixo l’atenció que em brindes i et saludo ben cordialment.

Gerard Ardanuy i Mata (gardanuy@bcn.cat), regidor-president del Consell de Districte de l’Eixample

PD. Aprofitant aquestes setmanes estiuenques, a l’Eixample i al conjunt de la ciutat hi ha moltes obres en curs (algunes de ben rellevants, com les del traçat del futur AVE). Confiem que la nosa produïda –d’altra banda, inherent a tota obra pública- no derivi cap a una alteració greu de l’activitat econòmica de la zona –i, sobretot, del modus vivendi del comerç i del treball autònom-, i que, en tot cas, els poders públics hi arbitrin mesures per compensar els danys ocasionats.

Juny de 2009

Benvolguda veïna, benvolgut veí,

No puc estar-me de dedicar les meves primeres paraules a evocar les persones i famílies que, als nostres barris i arreu, estan patint en primera persona, i d’una manera més virulenta, la greu crisi econòmica que estem vivint. I, més que mai, he d’insistir no solament en la necessitat de redoblar els esforços de fraternitat, sinó també en la necessitat que els poders públics siguin especialment sensibles i austers.

Dit això, permeteu-me que aquesta carta em refereixi fonamentalment al dinamisme cultural que hi ha al nostre districte, a la gran capacitat existent de generar cultura i de compartir-la.

Darrerament hi ha qui parla de brots verds per referir-se a certs indicis de recuperació, i certament la primavera –que sempre acaba arribant- és l’eclosió de colors i de vida, després de l’hivern.... Però hi ha coses que tenen un caràcter perenne i no han d’entendre de turbulències, adherides com estan a la mateixa condició humana, en la seva projecció comunitària: així, la comunicació, el diàleg o el conreu d’una cultura ben viva i vital, de llarg recorregut, una cultura que interpel·la i que provoca o suggereix, que no ens deixa indiferents, sinó que millora la quotidianitat, embelleix el nostre entorn, tot donant-li l’ànima i l’autenticitat, tot fent-lo únic.

Hem de defensar un art i una cultura que no estiguin tancats en una sala o desats en un prestatge, sinó als carrers. I val a dir que, a l’Eixample, tenim el privilegi de gaudir d’un autèntic museu a l’aire lliure, en bona part deutor d’aquella florida modernista que va acompanyar el naixement i la consolidació del nostre districte, i que l’Any Cerdà (ww.anycerda.com), que començarà oficialment el propvinent dia 11 de juny, ens permetrà ressaltar i difondre. Ens faríem un flac favor, però, si mantinguéssim un fantàstic escenari de cartró pedra, i no ens creguéssim de debò que el més important són les persones, les autèntiques protagonistes.

L’Eixample ha d’excel·lir per les persones que fem el districte dia a dia. La recepta de l’èxit és clara: aplicar-hi bones dosis de creativitat, de solidaritat i d’emprenedoria. El secret és també molt clar: treballar en equip, buscar complicitats i sinergies, ser oberts, agosarats, però alhora respectuosos i diligents, combinar enginy i tècnica, espontaneïtat i perseverança.

L’àmbit cultural i artístic és un marc privilegiat d’aquest treball en equip, d’aquesta construcció comunitària que ens interpel·la, i que té facetes ben variades, que abasten des de la cultura tradicional i popular fins a les seves formes més contemporànies, des de les festes populars fins a les convocatòries més minoritàries. Tothom hi és cridat, i a l’Eixample podem constatar amb satisfacció que hi respon positivament moltíssima gent, començant per la comunitat educativa (el CEIP Escola de la Concepció, la Casa dels Nens i Escolàpies-Llúria serien molt bons exemples d’activisme cultural i artístic molt reeixit, i vinculat al seu entorn, com també ho serien entitats com Ballets de Catalunya).

El resultat és que tenim un districte molt viu culturalment. Podríem esmentar, ara i aquí, els Jocs Florals Escolars, que recentment hem celebrat amb la participació de més de 1000 nens i nens, nois i noies de les nostres escoles, o la tradició del cant coral al districte, i que té una de les manifestacions en la cantada multitudinària de gent gran a l’Auditori, per les festes nadalenques, o l’activisme de les diverses fundacions culturals de primer ordre radicades als nostres barris.

En aquesta carta, vull atorgar al teatre un lloc important: m’afegeixo a la reivindicació del teatre, de les arts escèniques i de la tasca ben meritòria que hi duen a terme totes les persones implicades. I sóc conscient que a l’Eixample hi ha molts referents també en aquest sector, ja sigui pel que fa a grans equipaments públics –que cal acostar encara més a la ciutadania-, a teatres de més petit format -però amb una trajectòria més que destacable-, o a escoles de teatre, sense descuidar les iniciatives teatrals de caire amateur (en aquest sentit, permeteu-me que esmenti el cas del barri de Sant Antoni) o que es fan en el marc escolar.

En una cançó antiga s’afirmava, amb un desencís ben palès, que la vida es puro teatro, tot al·ludint a l’artifici, la hipocresia, els formalismes i els bons modals que imperarien a la nostra existència. Jo invertiria de molt bon grat els termes, per afirmar amb rotunditat que el teatre és pura vida i, que com a tal, cal desplegar-lo amb plenitud, perquè així contribuïm a millorar el nostre entorn. Per això, i perquè sé que el foment del teatre i de les altres arts és fonamental per al progrés espiritual de tots els pobles, només puc fer arribar unes paraules finals de gratitud i d’encoratjament a tots els que, d’una manera professional o amateur, formeu part de l’extensa comunitat teatral al Districte, concretament, i en general als qui esteu mantenint ben alt el nivell de l’educació i de la producció culturals i artístiques, en totes les seves facetes, al districte.

T’agraeixo la teva atenció i et saludo ben cordialment.

Gerard Ardanuy i Mata (gardanuy@bcn.cat), regidor-president del Consell de Districte de l’Eixample

PD. Demà passat les europees i els europeus estem convocats a votar per tal de renovar el Parlament Europeu. Us animo a votar, us demano que voteu. Eixample és Europa, no ens pot ser indiferent el que s’hi discuteixi i s’hi voti, al Parlament Europeu.

Abril de 2009

Benvolguda veïna, benvolgut veí,

Avui he tingut el goig d’inaugurar, juntament amb la delegada territorial de l’ONCE a Catalunya, l’exposició “Sistema Braille, la clau del coneixement”, que estarà oberta al públic fins al dissabte vinent al hall de l’Auditori ONCE, a la Gran Via de les Corts Catalanes, 400 (barri de Sant Antoni). Us convido a visitar-la, perquè podreu constatar com s’ha treballat i es treballa, d’una manera efectiva, per millorar la qualitat de vida del col·lectiu tan important de persones cegues, amb l’objecte de facilitar-ne i garantir-ne la plena integració social. A més, el record i la presència esdevenen el millor homenatge que, com a ciutadans i ciutadanes del Districte, podem retre a Louis Braille, amb motiu del bicentenari del seu naixement, i a totes les persones que, com aquest mestre francès, han fet contribucions positives a l’avenç social de la Humanitat. És innegable, en aquest sentit, l’impuls humanitzador que ha representat el sistema de lectoescriptura concebut per Braille, en la mesura que ha permès a les persones cegues accedir -o retenir l’accés- a l’educació i a la cultura.

Entenc que les efemèrides com la del bicentenari de Louis Braille només tenen sentit si, més enllà de la celebració puntual corresponent, serveixen per mantenir a la nostra agenda les qüestions que ajuden a plantejar mediàticament: en aquest cas, la importància de seguir treballant perquè les persones amb alguna discapacitat tinguin via lliure cap a una vida integrada.

El mateix pot afirmar-se de les diverses commemoracions de diades internacionals que hi ha al llarg de l’any. I permeteu-me que n’esmenti dues, de ben recents:

• Al dia 29 de març es commemorava el Dia Internacional del Teatre, creat pel Institut Internacional del Teatre (www.iti-worldwide.org) al 1961. M’afegeixo a la reivindicació del teatre, de les arts escèniques i de la tasca ben meritòria que hi duen a terme totes les persones implicades. I sóc conscient que a l’Eixample hi ha molts referents en aquest àmbit, ja sigui pel que fa a grans equipaments públics, a teatres de més petit format o a escoles de teatre, sense descuidar les iniciatives teatrals que es fan en el marc escolar. En una cançó antiga s’afirmava, amb un desencís ben palès, que la vida es puro teatro, tot referint-se a l’artifici, la hipocresia, els formalismes i els bons modals que imperarien a la nostra existència. Jo invertiria de molt bon grat els termes, per afirmar amb rotunditat que el teatre és pura vida i, que com a tal, cal desplegar-lo amb plenitud, perquè així contribuïm a millorar el nostre entorn. Per això, i perquè sé que el foment de les arts és fonamental per al progrés espiritual de tots els pobles, només puc fer arribar unes paraules de gratitud i d’encoratjament a tots els que, d’una manera professional o amateur, formeu part de l’extensa comunitat teatral al Districte.
• Pocs dies després, concretament el dia 2 d’abril, se celebrava el Dia Mundial de la Conscienciació sobre l’Autisme, instituït per l’Assemblea General de l’ONU al desembre de 2007. La consciència d’aquesta malaltia i dels seus efectes reclama la visibilitat de les persones afectades i del seu entorn familiar, i aquesta comporta iguals dosis de reconeixement, de respecte i d’atenció, per part de poders públics i del conjunt de la societat, sota el signe de la solidaritat. Atès que hi ha patiment, en aquest cas i en casos semblants hem de defugir, d’una manera singular, la indiferència social i la frivolitat, i també l’ús impropi de les paraules (quantes vegades no haurem sentit, per exemple, que un polític determinat és ‘autista’, de la mateixa manera que hem sentit que l’acció d’un futbolista en una jugada concreta ha estat ‘providencial’!)

Fer comunitat és això: apostar i fer pinya –aportant-hi cadascú allò que sap i pot- perquè tothom pugui viure la vida en plenitud. I això comporta estar al costat dels qui passen problemes –de tota mena-, donant molt de joc a la fraternitat, i també ser creatius i emprenedors i posar la creativitat i l’esperit emprenedor al servei de la col·lectivitat.

T’agraeixo la teva atenció i et saludo ben cordialment.

Gerard Ardanuy i Mata, regidor-president del Consell de Districte de l’Eixample
gardanuy@bcn.cat